TV3 SOTA LA PRESSIÓ PERMANENT

En aquest post podeu llegir l’article de la Núria Amat, presidenta del Comitè d’empresa de TVC, que va publicar el juliol la revista Comunicació21 en format paper. L’article assenyala la situación de pressió que ja patia TV3 abans que el govern govern espanyol tirés endavant l’escomesa de reclamar a la televisió catalana 80 milions d’euros.

TV3 SOTA LA PRESSIÓ PERMANENT

Fa unes setmanes la direcció de la CCMA ens sorprenia i alleujava retirant la privatització del departament Comercial de TVC. Mai l’havia hagut d’intentar, ja que mai hi ha hagut arguments a favor, excepte el benefici que n’hagués tret el grup privat que hi optava.

I just quan respiràvem va assaltar-nos un nou problema: el govern espanyol pot treure a TVC el segon múltiplex per fer el desplegament del 4G en telefonia mòbil.

TVC necessita aquest múltiplex per no perdre presència en l’oferta televisiva massivament dominada per canals en castellà, emetre en HD la seva oferta i incloure-hi els Telenotícies Comarques de Tarragona, Lleida i Girona.

L’emissió d’aquests telenotícies no es fa en alta definició i les llars amb aparells HD l’han de sintonitzar expressament si volen veure els desconnectats de cada territori. Això contribueix a la pèrdua d’audiència i genera insatisfacció entre una part importantíssima de la ciutadania.

Mantenir el segon MUX i invertir per emetre el TN Comarques en HD a Lleida, Tarragona i Girona és prioritari per complir amb el mandat de donar un servei de qualitat i de proximitat.

La direcció, però, ha preferit invertir en un plató virtual, i ha generat rebuig i incomprensió entre els treballadors, no per la renovació en si del plató, sinó pel moment escollit. Des del 2010 TV3 suporta retallades i envestides de tota mena i estils que fins i tot han convençut els més escèptics que hi ha un pla del govern català d’empetitir-la i privatitzar-la. A part de les ofensives calculades del govern espanyol.

Totes i cadascuna de les retallades que han afectat el sector públic a Catalunya també s’han fet a TVC on s’ha rebaixat més d’un 30% l’aportació pública mentre els ingressos per publicitat queien en picat per la crisi econòmica.

S’ha tancat el canal juvenil 3XL, s’ha reduït a la meitat el Canal 33 i el Súper 3, s’han tancat les corresponsalies territorials de TVC i de Catalunya Ràdio i s’ha retallat en la programació i la competitivitat de la graella.

Algú pot dir que l’objectiu d’una televisió pública no és tenir audiència. Error! Sí que és l’ és, en tant que compleix amb el servei públic que necessita la ciutadania, i en el cas de TV3 encara més! La televisió pública i nacional de Catalunya no pot ser residual, les conseqüències de la televisió autonòmica amb poca audiència les tenim clares en dos exemples recents i similars: Canal 9 i Telemadrid.

Les retallades han estat implacables. Més de 400 professionals han perdut el contracte temporal amb TVC. 270 companys, la majoria dels quals van començar fa 30 anys l’aventura de TV3 i Catalunya Ràdio, han estat acomiadats en un PAC. Els treballadors que queden estan sense conveni des del gener, treballen més i fan més hores amb un sou un 30% més baix i continuen pressionats per assumir encara més retallades salarials i laborals. I malintencionadament es repeteix la falsedat que estan sobredimensionats. Les televisions que tenen menys treballadors directes és perquè tenen molts serveis externalitzats.

A les empreses públiques hi ha, a més, l’efecte pervers de la confluència de dues situacions jurídiques, la reforma laboral i les retallades per decret. I és que els decrets suspenen la lliure negociació col·lectiva prevista a l’ Estatut dels Treballadors a la vegada que la reforma laboral permet acabar amb la ultraactivitat del conveni.

Per tot plegat, una de les empreses més importants de Catalunya està immersa en una pressió contínua que pràcticament exigeix l’activisme permanent de la plantilla. L’enquistament d’aquest clima pot destruir una empresa.

Existeixen suficients atacs externs per no generar-ne més internament. Cal que el govern de Catalunya reconegui l’esforç de TVC, assumeixi la necessitat d’un pressupost suficient i d’un conveni que aportin l’estabilitat necessària pels pròxims anys i encomani a la direcció aquest objectiu.

La dignitat de Catalunya

Aquest editorial que publica EL PERIÓDICO en defensa de Catalunya ha estat redactat conjuntament pels 12 diaris les capçaleres dels quals figuren al peu

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen també aquest text La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

El sindicat de La Candidatura de Treballadors de TVC s’adhereix al manifest de l’editorial conjunta d’aquests diaris.