LA NECESSITAT DE VALORAR AMB RIGOR EL SERVEI PÚBLIC DE LA CCMA I LA SEVA FRAGILITAT

Investigadors de comunicació social signants:

Miquel de Moragas (UAB), Josep Gifreu (UPF), Emili Prado (UAB), Xavier Giró (UAB), Joan Corbella (UPF), Núria Almiron (UPF), Salvador Alsius (UPF), Reinald Besalú (UPF), J. Maria Casasús (UPF), Antoni Castel (UAB), Enric Castelló (URV), Josetxo Cerdán (URV), Lluís Costa (UdG), Matilde Delgado (UAB), Mercè Díez (UAB), Joan Ferrés (UPF), Ramon Girona (UdG), Lorena Gómez (UPF), Juan Luis Gonzalo (URV), Frederic Guerrero (UPF), Jaume Guillamet (UPF), Josep Àngel Guimerà (UAB), Bernat López (URV), Carles Llorens (UAB), Marcel Mauri (UPF), Pilar Medina (UPF), Marta Narberhaus (UPF), Matilde Obradors (UPF), Mercè Oliva (UPF), Óliver Pérez (UPF), Francesc Xavier Pérez (UPF), Jordi Pericot (UPF), Carles Pont (UPF), Eva Pujadas (UPF), Montserrat Quesada (UPF), Carles Roca (UPF), Emma rodero (UPF), Miquel Rodrigo (UPF), Xavier Ruíz Collantes (UPF), Francesc Salgado (UPF), Carlos Alberto Scolari (UPF), Jaume Soriano (UAB), Mònica Terribas (UPF), Jordi Xifra (UPF), Xavier Cubeles (UPF), Francesc Burguet (UAB), Jordi Farré (URV), Olga del Río (UdG), Mònica Jiménez (UPF), Montserrat Llinés (UAB), Rosa Franquet (UAB), José Luis Terron (UAB), Núria Garcia (UAB), David Vidal (UAB), Santiago Ramentol (UAB), Josep M, Català (UAB).

Octubre 2012

La comparació de l’eficiència de la CCMA amb les televisions privades parteix d’un error fonamental

La Corporació Catalana de Mitjans audiovisuals (CCMA) segueix el model de les corporacions públiques d’arreu d’Europa, amb una missió de servei públic que transcendeix les consideracions economicistes de rendibilitat i costos per poder incloure conceptes més complexos. Entre aquests, i fonamentalment, la rendibilitat social i cultural, que obliga a cercar la pluralitat de continguts, la combinació de la producció pròpia amb la col·laboració de la indústria privada i l’assoliment de la satisfacció de la població més enllà dels indicadors d’audiència propis del mercat (quota de mercat). Per això cal avaluar la televisió pública en termes de nivell de credibilitat, de satisfacció i interès amb relació als programes que ofereix i l’audiència acumulada (això vol dir uns compromisos d’arribar al llarg del temps a una àmplia part de la població).

Per poder fer aquestes funcions de servei públic, totes les corporacions públiques de radiotelevisió d’Europa compten amb unes estructures de funcionament lògicament més grans que les dels operadors privats. I encara que els estralls de la crisi econòmica provoquen en totes una reducció de pressupostos, en l’agenda política de la majoria dels països europeus no es posa en dubte, ara per ara, la necessitat de la seva existència i que tinguin l’adequada capacitat d’actuar en un sector que canvia molt ràpidament.

En aquest entorn de canvis, en el qual les empreses privades busquen més que mai –i legítimament– apropiar-se dels recursos comunicatius (continguts, professionals, etc.) que els poden ser eficients per al manteniment dels negocis, cal que els operadors públics no siguin aliens a les dinàmiques que la innovació tecnològica i les pràctiques socials comporten i, en conseqüència, s’adaptin al paisatge audiovisual de la societat del segle XXI.

En aquest paisatge, però, és imprescindible assegurar l’existència d’institucions comunicatives que no es regeixin per criteris purament mercantils, i això passa encara avui per l’existència d’operadors públics de ràdio i televisió, amb extensió cap als nous circuits de distribució audiovisual.

El fràgil equilibri de la CCMA

Des de fa temps s’insisteix, de manera creixent, en un suposat gegantisme dels mitjans públics de comunicació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA, que inclou Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio). Fins i tot, una opció política ha anunciat que inclourà la proposta “d’aprimar els mitjans públics de comunicació de Catalunya” en el seu programa electoral.

Se subratlla que la CCMA té més treballadors que les televisions privades generalistes d’àmbit estatal, però alhora s’obvien dades imprescindibles per analitzar l’eficiència de la CCMA.

La CCMA, a diferència de les televisions privades generalistes d’àmbit estatal, té un model que es basa en la producció pròpia i no en l’externalització generalitzada de la producció. I la relació cost/resultat evidencia l’eficiència del model de la CCMA.

Amb 440 milions d’euros (1), la CCMA competeix amb èxit amb una televisió estatal pública de 1.000 milions d’euros i amb dos grans grups privats de 700 i 840 milions respectivament.

grafic 1

En 5 anys, el pressupost de la CCMA s’ha reduït en 100 milions d’euros(-20%), l’oferta s’ha incrementat amb 3 canals més (1), i l’audiència de TVC ha crescut un 0,7%.

grafic 2

El qüestionament de l’eficiència de la CCMA, fruit del desconeixement o de la parcialitat, és paral·lel a l’esforç dels operadors privats per impedir les inversions publicitàries a les ràdios i televisions públiques, en un moment de baixada constant d’aquestes inversions a causa de la crisi econòmica i de les noves formes de consum per Internet. Des del 2007, la inversió publicitària a la televisó a l’estat espanyol s’ha reduït un 36%, en total 2.137 milions d’euros (1.200 milions en publicitat i 936 milions en patrocini) (5).

(1)  Super3, Esports3 i iCatFM.

(2)  El pressupost es complementa amb ingressos diversos, que en aquest període han oscil·lat entre 27 i 47 milions d’euros.

(3)  Font: ARA i CCMA. A les Aportacions Públiques de 2008 s’inclou un romanent de 36 milions d’euros d’exercicis anteriors.

(4)  La quota d’audiència del 2012 és fins a setembre.

(5)  Font: Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones (CMT): “Informe anual 2011”.

El pressupost de la CCMA se situa entre els més baixos de les corporacions europees de mitjans audiovisuals de països de dimensions semblants a Catalunya.

grafic 3

El 2012, el pes econòmic de la CCMA s’ha reduït a 50 € per habitant (2) i l’aportació pública a 34 € per habitant.

TVC és la televisió més ben valorada per la ciutadania i la considerada més imparcial (3), però el desavantatge competitiu (440 milions d’euros contra 700/1.000 milions d’euros) fa que els canals en castellà tinguin prop del 75% de les audiències a Catalunya(4). Molts d’aquests canals pertanyen a grans grups de comunicació que prioritzen el negoci a la seva responsabilitat social de servei de comunicació.

(1)  Font: Elaboració pròpia amb dades de l’European Audiovisual Obervatory. Les conversions de monedes s’han fet amb els valors de setembre de 2010.

(2)  Inclou ingressos publicitaris i aportacions públiques.

(3)  Font: CAC, Estudi d’opinió pública sobre els mitjans audiovisuals de Catalunya – 2010 i Instituto DYM.

(4) Fonts: Reinald Besalú (Observatori de la Producció Audiovisual-UPF), “L’audiència de televisió a Catalunya” i Kantar Media. S’exclouen les televisions locals, les televisions autonòmiques d’altres territoris, Rac105tv, Estil9 i Barça TV.

La CCMA: un model d’èxit, ara amenaçat, que cal preservar

Durant gairebé tres dècades, Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio han estat un model d’èxit i eines fonamentals de normalització de la llengua catalana i de dinamització de la indústria cultural i audiovisual.

És imprescindible preservar la missió de servei públic de la ràdio i de la televisió a Catalunya, garantint la seva independència política del govern i dels partits polítics. Especialment en aquests temps difícils, quan la seva funció social i política és més necessària que mai.

La idea que és necessari “aprimar” la CCMA o sotmetre-la a canvis estructurals profunds pot posar en perill el fràgil equilibri actual i generar una espiral de pèrdues de qualitat, d’audiències i d’ingressos que pot acabar destruint, de manera irreversible, el model de la CCMA.

Els investigadors de l’àmbit de la comunicació social que signem aquest informe, volem alertar sobre la necessitat de valorar amb rigor la situació i la importància de mantenir el model, per al futur de l’espai audiovisual català.

Versió pdf

MANIFEST DE L’ASSEMBLEA DE TREBALLADORS DE TELEVISIÓ DE CATALUNYA

Una majoria del Parlament de Catalunya va aprovar ahir 15 de febrer dues lleis que afectaran directament el model de la CCMA i que la faran més vulnerable : la dels Pressupostos pel 2012 i la de reforma de la Llei de la Corporació.

Aquesta última suposarà un retorn al model governamental de radiotelevisió pública, que deixa en mans de la majoria de govern totes les decisions. Això tindrà incidència en el model de la CCMA, el volum dels seus mitjans i en el projecte de futur perquè totes les decisions estratègiques les decidirà una majoria molt afí a grups mediàtics privats, que avui reclamen la desaparició de la publicitat de Catalunya Ràdio i demà reclamaran la de TV3. Una majoria que és també la que ha aprovat la Llei de Pressupostos.

Cal recordar que els últims 5 anys la CCMA ha perdut més de 60 milions d’euros en ingressos per publicitat i el 2011 ha vist retallat el pressupost per part del Govern en 60 milions de cop per una primera reducció pressupostària. Ara, els pressupostos aprovats consagren la reducció del finançament públic en 40 milions menys d’euros, cosa que debilitarà encara més la capacitat productiva de TV3, que ha de competir amb un duopoli de mitjans privats d’àmbit estatal. I això significa empetitir la seva funció de servei públic universal i de cohesió social i de normalització de la llengua i la cultura, tot plegat en mig d’un panorama mediàtic altament dominat pels interessos de les televisions privades, de fora i d’aquí.

Aquesta austeritat ja ha suposat suprimir programes com Banda Ampla, que oferia un espai de debat proper a la ciutadania, o que es tanquin corresponsalies a l’estranger, a Sudamèrica i al Marroc, que a part del seu gran interès informatiu contribuïen a la integració social dels col·lectius d’immigrants majoritaris a Catalunya. Cosa que significa un empobriment de l’oferta i de la pròpia funció de servei públic que ens demana el mateix Parlament que aprova retallar la subvenció.

Aquests pressupostos també repercuteixen directament en les nostres condicions laborals i salarials, perquè de moment deixen en suspens aspectes socials aconseguits fa anys en la negociació col·lectiva a canvi d’increments salarials, però el pitjor és que pretenen imposar que cada any la llei de pressupostos pugui inhabilitar qualsevol acord pres en el marc legal de la negociació col·lectiva. I degradar les condicions de treball també comporta limitar la funció de servei públic.

Per tot plegat, l’Assemblea de Treballadors de Televisió de Catalunya vol manifestar:

– que rebutja la reforma de la llei de la CCMA aprovada al Parlament, perquè trenca el consens aconseguit ara fa quatre anys i perquè posa en qüestió el model de servei públic de qualitat i la seva independència.

– que denuncia la retallada pressupostària perquè buidarà de contingut la televisió publica catalana provocant una baixada d’audiència que pot convertir TV3 en una televisió residual.

– que defensa la negociació col.lectiva a la que tots els treballadors tenim dret com a eina per regular les condicions laborals i salarials sense ingerències del govern de torn i defensarem el Conveni col·lectiu vigent que vam firmar després d’aprovar en referendum una retallada salarial.

– que lluitarà pel manteniment de la producció pròpia i de la plantilla.

PER UNA RADIOTELEVISIÓ PÚBLICA FORTA AL SERVEI DEL PAÍS PER UNS PRESSUPOSTOS QUE LA FACIN POSSIBLE
Assemblea de Treballadors de Televisió de Catalunya

La dignitat de Catalunya

Aquest editorial que publica EL PERIÓDICO en defensa de Catalunya ha estat redactat conjuntament pels 12 diaris les capçaleres dels quals figuren al peu

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen també aquest text La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

El sindicat de La Candidatura de Treballadors de TVC s’adhereix al manifest de l’editorial conjunta d’aquests diaris.